La pel·lícula ens situa a Viena, el 9 de juny de 1804, amb Beethoven dirigint-se cap al palau el seu patró, el príncep Franz Lobkowitz, per a la primera interpretació de la seua tercera simfonia. L'estructura de la simfonia, en quatre moviments, marcarà també l'estructura de la pel·lícula, tenint una introducció, prèvia al començament de l'assaig, que ens situa en el context social, i fragments entre cadascun dels moviments on els diàlegs ens aportaran informació addicional.
- Primer moviment: Allegro amb brio
- Segon moviment: Marxa funebre (Adagi assai)
- Tercer moviment: Scherzo (allegro)
- Quart moviment: Finale (allegro molto-poc errant-prest).
Ací la pel·lícula.
En la primera part, que hem denominat com una espècie d'introducció, podem veure la sala de treball de Beethoven, una mica desordenada, i al seu alumne Ries prenent la partitura de la seua última simfonia i deixant veure que aquesta està dedicada a Napoleó Bonaparte. Mentre els dos es dirigeixen cap al palau, se'ns mostra també l'arribada dels músics. Podem veure que pertanyen a la classe baixa, i que alguns tenien dificultats per a arribar a l'assaig, per problemes econòmics o de salut, però que feien tot el possible per arribar ja que era el seu treball i el que els aportava diners per a poder viure.
Abans de començar l'assaig, Beethoven és presentat al comte Dietrichstein, cosí del príncep, qui tracta de desacreditar al compositor des d'aquest moment, fins al final de la pel·lícula. Davant la pregunta de quin rang pertany el compositor, si és terratinent, aquest li contesta hàbilment "soc un cerebroteniente".
El copista (aterrit davant la nova composició de Beethoven) reparteix les partitures entre els músics, els qui comencen a queixar-se, ja que l'obra és de gran extensió i dificultat. Beethoven els fa parar després del començament de l'assaig per a explicar-los com vol que la interpretació es duga a terme: no vol un so net i bonic en aqueixa primera part; vol força i heroisme.
Igual que la pel·lícula està estructurada d'acord amb la forma de la simfonia, compta amb un punt climàtic, a semblança amb les obres musicals del Romanticisme, període que es vol veure que inicia Beethoven amb la seua nova manera de concebre la música. Aquest punt seria la conversa de Beethoven amb Josephine von Deym, que marca un abans i un després en la narració.
Durant la interpretació, la cambra, a través de primers plans, ens mostra la reacció dels oïdors, tant de la sala com d'altres sales del palau (per exemple, la cuina, on als servents, mentre treballen, els arriba el so de l'assaig). Entre aquestes reaccions, destaca la de la dona del príncep, qui poc abans s'havia declarat revolucionària i afí al francés, molt emocionada en tot moment amb la música que sent.
Al llarg de la pel·lícula trobem a un perfectament caracteritzat Ian Hart com Beethoven (no hi ha més que veure els retrats del compositor d'aqueixes dates per a fer notar la gran semblança), així com espais i converses molt ben documentats (per exemple, se sap que el terme "*cerebroteniente" realment va ser usat per Beethoven). La interpretació de la simfonia, duta a terme de manera magistral per L'Orchestre Revolutionnaire et Romantique, dirigida per Sir John Eliot Gardiner, resulta, des del punt de vista musical, inversemblant per a ser el primer assaig de la simfonia, però comprensible a causa de la seua funció estètica dins de la pel·lícula.
Abans de començar l'assaig, Beethoven és presentat al comte Dietrichstein, cosí del príncep, qui tracta de desacreditar al compositor des d'aquest moment, fins al final de la pel·lícula. Davant la pregunta de quin rang pertany el compositor, si és terratinent, aquest li contesta hàbilment "soc un cerebroteniente".
El copista (aterrit davant la nova composició de Beethoven) reparteix les partitures entre els músics, els qui comencen a queixar-se, ja que l'obra és de gran extensió i dificultat. Beethoven els fa parar després del començament de l'assaig per a explicar-los com vol que la interpretació es duga a terme: no vol un so net i bonic en aqueixa primera part; vol força i heroisme.
Igual que la pel·lícula està estructurada d'acord amb la forma de la simfonia, compta amb un punt climàtic, a semblança amb les obres musicals del Romanticisme, període que es vol veure que inicia Beethoven amb la seua nova manera de concebre la música. Aquest punt seria la conversa de Beethoven amb Josephine von Deym, que marca un abans i un després en la narració.
Durant la interpretació, la cambra, a través de primers plans, ens mostra la reacció dels oïdors, tant de la sala com d'altres sales del palau (per exemple, la cuina, on als servents, mentre treballen, els arriba el so de l'assaig). Entre aquestes reaccions, destaca la de la dona del príncep, qui poc abans s'havia declarat revolucionària i afí al francés, molt emocionada en tot moment amb la música que sent.
Al llarg de la pel·lícula trobem a un perfectament caracteritzat Ian Hart com Beethoven (no hi ha més que veure els retrats del compositor d'aqueixes dates per a fer notar la gran semblança), així com espais i converses molt ben documentats (per exemple, se sap que el terme "*cerebroteniente" realment va ser usat per Beethoven). La interpretació de la simfonia, duta a terme de manera magistral per L'Orchestre Revolutionnaire et Romantique, dirigida per Sir John Eliot Gardiner, resulta, des del punt de vista musical, inversemblant per a ser el primer assaig de la simfonia, però comprensible a causa de la seua funció estètica dins de la pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada