ÍNDIAS GALANTES: "Gran pipa de la Paz".

Vos deixe esta magnífica peça del compositor Jean Philippe RAMEAU, per a que la disfruteu en família. Les Indes galantes és una ÒPERA amb un pròleg i quatre actes de Jean Philippe RAMEAU, amb llibret de Louis Fuzelier. S'estrenà al Theatre de l'Académie Royale de Musique de París el 23 d'agost de 1735.

Les dues opéras-ballets més interessants de Rameau són Les Indes galantes i Les fetes d'Hébé (1739), d'una qualitat molt elevada per al gènere. Les Indes galantes consta d'un pròleg i quatre actes, i un dels seus fragments més aconseguits és la Festa del Sol, un ballet d'acció amb parts per a solista, cors i dansa, en el qual destaca el lent preludi i l'espectacular passatge d'una erupció volcànica, musicalment molt superior al terratrèmol i a la tempesta d'Hippolyte et Aricie.

 Espere que vos agrade tant com a mi.

PROPINYAN DE MELYOR - Ritmegrama

 "Propinyan de Melyor" és una partitura anònima del segle XV. Era habitual que les peces més populars de l'època es copiaren en cançoners, per a tindre'ls junts i tocar-los en les festes cortesanes. Hi ha cancioners específics de música vocal i altres de música per a instruments. El tema Propiñan del Melyor, per exemple, es troba en el Cançoner de la Colombina, que procedeix de l'època dels Reis Catòlics.

Aquesta peça té un ritme senzill però, alhora, trepidant, accentuat en aquesta audició per l'ús d'instruments de música alta (percussió i vent metall). La seua melodia té totes les característiques de la música instrumental del finals de l'Edat mitjana i principis del Renaixement: flueix per salts, les notes tònica i la dominant de l'escala es repeteixen insistentment, la qual cosa li dona un caràcter festiu i alegre. És una melodia fàcil de tocar pel que s'interpreta amb un tempo molt àgil, i admet la introducció de variacions melòdiques i tímbriques en cada repetició. Per tot això, un clar exemple de música instrumental.

Ací vos deixe un RITMEGRAMA per a fer polirritmia amb 3 línies rítmiques:

 

Un exemple de la peça:

CERCLE DIATÒNIC PER QUINTES - VIVALDI

En música, s'anomena CERCLE DE QUINTES a una successió ascendent o descendent de notes musicals separades per intervals de quinta, que, en el sistema temperat, formen un cercle tancat, en el qual hom va trobant els dotze graus de l'escala cromàtica i l'ordre d'accidents de les armadures que determinen les escales clàssiques major i menor. Va ser descrit per primera vegada el 1711 pel músic alemany Johann David Heinichen en el seu tractat Neu erfundene und gründliche Anweisung … zu vollkommener Erlernung des General-Basses.

L'harmonia que es troba a la dreta d'una altra compleix la funció de dominant, i la de l'esquerra de subdominant, deixant la del mig com tònica. Cada tonalitat a la qual arribem a través del cercle de quintes representa un centre tonal (do major o menor, sol major o menor, etc.). La tònica de cada tonalitat exerceix una força gravitatòria que atrau cap a ella l'esdevenir musical, d'aquí l'habitual referència a una tonalitat principal.